Warning: Creating default object from empty value in /homepages/5/d420049815/htdocs/wp-content/plugins/zdmultilang/zd_multilang.php on line 1450
Retallades a la sanitat, una de les conseqüències de la manca de sobirania a Aragó
Home / Territori / Aragó / Retallades a la sanitat, una de les conseqüències de la manca de sobirania a Aragó

Retallades a la sanitat, una de les conseqüències de la manca de sobirania a Aragó

El 24 de juliol apareixien les últimes dades sobre les tases d’ocupació i atur a l’Estat espanyol. No és cap novetat que la taxa d’atur a Aragó sigui de les més baixes de l’Estat (17%), i es pot dir que és una de les comunitats on més fàcil resulta reduir, en ser una de les poblacions amb edat treballadora més baixes d’entre totes les comunitats.

La qüestió és molt preocupant en mirar les dades de població activa, ja que només 540.800 persones estem en l’actualitat travant a Aragó. Una dada preocupant, en proporció a les dimensions del nostre país, que reflecteix la quantitat de gent que continua emigrant a Aragó. La desena comunitat en població activa, igualada amb Balears i Múrcia, mentre que és la quarta comunitat en superfície de l’Estat espanyol i just a la frontera amb Europa (factor que hauria d’afavorir l’assentament de gent). Si féssim una comparativa amb altres estats de la Unió Europea de la seva mida veuríem la gran diferència: Bèlgica 30.528km2 (4.948.030pers.act), Països Baixos 41.543km2 (8.972.973pers.act), Dinamarca 43.000km2 (2.892.905pers. act), Lituània 65.303km2 (1.530.238pers.act), Croàcia 56.542km2 (1.858.299pers.act), Eslovènia 20.253 km2 (1.018.743pers.act).

Foto: AraInfo
Foto: AraInfo

Les causes de la històrica emigració dels / les aragonesos / les cap a països del nostre voltant podem trobar-les en molts factors. Però la falta d’oportunitats en un treball de baixa qualitat i la històrica proporció serveis-salari-nivell de vida, ha estat la principal diferència que ha marcat l’emigració aragonesa.

La manca de decisió en les polítiques d’ocupació, d’inversió en R + D, d’infraestructures, .. són un problema que arrossega Aragó des de l’època de construcció del canal Imperial (fa segles), .. però aquesta manca de decisió en elús dels recursos més elementals per a la condició humana és una mancança que ens fa semblants també als temps més feudals.

Molt s’està parlant darrerament sobre les prestacions socials en època d’atur, els desnonaments a Aragó en ser incapaços d’assumir una hipoteca, els ajuts a la inserció, a la vertebració del món rural i els seus serveis més bàsics, un munt de necessitats impossibles de arribar amb una mínima economia aragonesa generada per una de les poblacions actives més baixes d’Europa i uns impostos generats per aquesta, que són privats per l’Estat espanyol.

Podem conformar-nos amb unes infraestructures envellides en el món rural i amb aquests resultats, mentre analitzem l’aportació de la població activa a Aragó. Però és que, a sobre, la sorpresa ve perquè les dades d’Aragó a la contribució “interregional” sol ser negativa. Una aportació a l’anomenada “solidaritat interregional” que és difícil de trobar entre les dades del Ministeri d’Hisenda, però que per exemple després d’una anàlisi de “Funcas” el 2004 ens deia que era la sisena comunitat que més aportava a les arques de l’ Estat (gairebé 80 milions d’euros) per volum de contribució. Una anàlisi complicat, ple d’impostos directes i indirectes, cotitzacions socials, rendes públiques, prestacions socials, despesa corrent i inversions. Però amb unes xifres que inclouen partides de l’Administració central, autonòmica, local i de la Seguretat Social.

A dia d’avui, i segons les dades del Ministeri, només podem confirmar que la dotació del fons de “compensació interterritorial” per a Aragó continua sent nul (2016).

Tot això ve a reduir, encara més, els ja difícils pressupostos de la desvertebrada sanitat aragonesa.

No anem a posar-nos aquest cop a donar lliçons d’economia equitativa o d’impostos autonòmics, però una notícia apareguda el 8 d’agost anunciava l’eliminació del “fons de cohesió sanitària” per atendre pacients en les diferents “regions”.

Segons a notícia publicada per “al País”, comunitats com València o Catalunya ja s’estaven negant des de fa temps a l’atenció a desplaçats per l’alta assistència d’estiu.

Tots coneixem de les disputes a Catalunya per l’assistència a gent de la Franja o a La Rioja per l’assistència a bascos. No obstant això des del Ministeri de Sanitat es neguen a donar donats d’aquestes despeses. Dades que només ajudarien a pujar les crítiques des de Catalunya.

Aquest “fons de cohesió sanitari” no deixa de ser una altra mesura, com els famosos “fons de cohesió interterritorial”, per tapar els forats sanitaris en comunitats desvertebrades com Aragó, que han d’acudir cap a comunitats veïnes a rebre tractaments (Navarra, Catalunya , València, …) davant la impossibilitat d’arribar a tot el territori.

Ara aquestes despeses hauran de ser assumits per comunitats, com Aragó, i no per l’Estat. En un més que reduït pressupost generat pels mínims impostos autonòmics.

A Aragó, notícies com aquesta no vénen que a enterrar les seves poques possibilitats de sobirania. Mentre veiem les dificultats per poder mantenir una xarxa digna de sanitat en el món rural, i en veure els obstacles per construir noves infraestructures com l’hospital d’Alcanyís. Per no parlar de falta de mitjans en hospitals com el de Calatayud, Barbastro o Terol.

Què fons de solidaritat pagarà els viatges dels / les aragonesos / les a Saragossa? Què fons de solidaritat pagarà ara les consultes i tractaments dels / les aragonesos / les a Navarra, Catalunya o València? Sanitat digna Sí, sobirania també!

Chuserra Barrios